Com proposa Bourriaud en el seu text “La forma relacional”, per comprendre els comportaments artístics hem de partir de la situació dels artistes (Bourriaud,2006).

En l’era de l’eurocentrisme extrem, el capitalisme hegemònic, el consumisme massiu, l’explotació de les noves tecnologies i la contaminació visual que ens sacseja constantment, s’ha aconseguit crear la societat banal i efímera de la immediatesa. Una estructura cada vegada més jeràrquica en tots els sentits que colpeja amb força la subalternitat. I ja no parlem de classe o raça, sinó de professió al marge. 

Posaré d’exemple el teatre a Espanya, per reflectir la situació de precarietat de la majoria d’artistes en totes les disciplines artístiques, on l’oració habitual és “sempre són els mateixos” (els que treballen), “només uns quants poden viure de l’art”. Tenim la sensació que en el món de l’art només hi ha lloc per a uns quants. 

Em focalitzo en el teatre per dues raons; una, perquè és la meva professió i per tant conec com s’articula i com s’habita. I, en segon lloc, perquè davant l’impuls enèrgic de les noves tecnologies i el canvi relacional de la societat cada vegada més individualista, s’ha configurat un motor social imparable de trànsit visual estimulant, inmediat i fugaç, on el teatre, tal com el coneixem, queda lluny de tota narrativa i diàleg.

Podem parlar, doncs de fracàs o simplement del fet que el teatre ha mort. 

Analitzant en un context politicosocial, cultural i econòmic la situació de l’artista conceptual Enrique Lista, autor de “Condiciones de produccion” on presentava la precarietat en primera persona a través de peces que s’activaven amb la finalitat literal d’intercanviar art per menjar, comparteixo la multiocupació laboral i la decepció sobre les escasses expectatives del “poder viure de l’art”.

Conceptualment podria fer una anàlisi profunda de les semblances entre el projecte “Anuncis” de l’artista i el meu futur projecte, com la recerca d’un procés de reflexió que transporta al receptor a observar el més intrínsec de l’ésser humà;les seves necessitats, la seva essència, corporalitat, la seva identitat. Tornar a “l’inici de tot” i reconnectar amb l’instint humà tan subjectiu com interrelacional. 

Tot i que podríem fer una anàlisi profunda de les dues obres, i comparar-les en molts aspectes, em centraré a realitzar una comparativa d’un tipus concret d’agents que condicionen formalment els nostres projectes i que venen condicionats per la precarietat i el fracàs, però sobretot per la necessitat de Transformar, no només les nostres obres, sinó també el nostre prisma. 

Bourriaud diu “Para inventar (…) herramientas más eficaces y puntos de vista más justos, es importante aprehender las transformaciones que se dan hoy en el campo social, captar lo que ya ha cambiado y lo que continúa transformándose” (Bourriaud,2006).

Partim d’una tipologia d’autor sense recursos econòmics. Aquest únic agent condiciona el suport de la resta; representant, institucions artístiques, circuits, productores, espais expositius… Per tant, no és només que el “teatre”, com a producte cultural, com a concepte clàssic hagi mort, sinó que a més, políticament i culturalment, almenys en l’estat Espanyol, és un gran repte aconseguir que un teatre, ajuntament, institució… et contracti. Per aquest motiu, el nostre objectiu de produir art ens exigeix que reduïm la cooperació d’agents en els nostres projectes. Un procés que requereix la búsqueda de nous recursos i estratègies.

“Aprender a habitar el mundo, en lugar de querer construirlo” (Bourriaud,2006).

Lista, igual que jo, compartim principalment, la necessitat de transformar el nostre espai expositiu, d’adaptar-nos a nous contextos i circuits, explorar nostres conceptes artístics, reinventar-nos com a artistes, plantejar noves fonts de finançament, com l’autogestió i generar nous formats que ens permetin “no morir” i que apostin per la reactivació de l’“interstici” de Bourriaud, l’espai per a les relacions humanes i d’intercanvi per a nous públics i sobretot, crear obres autòmats per ser més independents.

Lista proclama un punt de vista i d’acció semblant. Abandona els espais expositius normatius per ocupar l’espai públic, més econòmic i més proper, sense jerarquies, privilegis ni fronteres, per tal d’apropar l’art al poble. Projectes que s’adapten a l’espai, al temps i al context. 

En el meu cas, pretenc crear el meu propi teatre, ajustat a les meves necessitats i recursos i viable. Un teatre de petit format fàcil de transportar, de muntar i d’instal·lar. Una primera passa a un nou paradigma per explorar; el de crear espais on reaprenem a comunicar-nos a través dels nostres sentits i de les nostres aptituds humanes, generant microcomunitats.

“El arte es un estado de encuentro”(Bourriaud,2006).

Tant Lista com jo, no creem històries inventades, sinó reflexions i sensacions reals que ocupen el context quotidià; Lista a través de la poesia i la paraula que com diu Gagliano “gràcies a l’escriptura aconseguim accelerar el llenguatge per l’espai i el temps (…) una de les eines més sofisticades per produir socialment la realitat” (Gagliano,2020), i jo, a través del so, el tacte i l’olfacte.

Un dels agents que jo encara no he pogut resoldre com ho ha fet Lista, ha estat el de la difusió. La seva propia obra és a la vegada l’agent publicitari, un aparador infinit sense temps, que abarca un espai que es pot estendre en totes direccions i fins on ell desitgi.

Per altra banda, en el meu projecte, hi ha un agent més que activa l’obra i és la connexió i participació del públic. Jo presento una instal·lació ambulant, Lista presenta un treball expositiu, ell exposa una obra visual que el visitant observa, recull i reflexiona, però jo necessito la seva presència per activar l’acció i, per tant, el procés reflexiu.

Però els dos trenquem els límits tant de l’espai expositiu, com d’un context particular i temporal, sortim de les galeries i dels teatres per estendre la nostra obra, reivindicant la transformació d’un art emergent que desafia les funcions socials mecanitzades, per reivindicar l’espai relacional.

No existe (…) un “fin del arte”, “puesto que la parte se vuelve a comprometer permanentemente en función del contexto”(Bourriaud,2006).

 

 

BIBLIOGRAFIA

Bourriaud, Nicolas. “La forma relacional”. A: Bourriaud, Nicolas. Estética relacional. Buenos Aires : Adriana Hidalgo, 2006. p. 9-25. 

ISBN 9789871156566

 

Gagliano, Antoni. 2020. “Escriptura i art”. PID_00267713.Recurs d’aprenentatge. Coordinat per les professores: Andrea García Méndez, Aida Sánchez de Serdio Martín. UOC 

 

Lista, Enrique. “Enrique Lista”. [web] Disponible a: https://cargocollective.com/enriquelista/Condiciones