Públic Aquest és un projecte personal i social alhora, que tinc moltes ganes de compartir amb vosaltres i que en pugueu fer la vostra valoració. Us agraeixo la vostra col·laboració i espero transmetre les meves intencions amb tota la claredat possible.
Us recomano que visiteu les meves publicacions anteriors per entendre el projecte global. Un projete que neeix d’un moment personal i vital.
Un fragment de l’entrevista a la ginecòloga.
Ja al final de l’anterior entrega em vaig quedar amb un dubte formal. Sentia la necessitat de ser més conceptual en conjunció al camí processual que estava traçant. Per aquest motiu, us presento una travessa més profunda, instintiva i personal que va més enllà de la forma, donant presencia i emulsió a tot el que rodeja el projecte. Es tracta d’obrir la mirada, de netejar-la i enfocar-la a nous camins, sense abans haver reflexionat sobre ella.
Quin és el caràcter de la vostra mirada envers l’acció de pintar el cercle amb la meva pròpia sang? Us fa fàstic? Allò que es genera en l’espectador forma part de la reflexió que pretenc despertar.
Dubto si èticament utilitzar la sang real. Conceptualment, tindria més sentit perquè formaria part de la transformació, de la mutació d’allò no estàtic, de l’evolució que proclamo i que manifesta el xenofeminisme “No deberíamos admitir nada como fijo, permanente o “dado” – ni las condiciones materiales ni las formas sociales. XF muta, navega y sondea cada horizonte.” (Hester,2015). El teixit sempre quedaria tacat per molts centrifugats que patís. Generaria així, un diàleg amb la persona que el vesteix.
Estic contenta perquè he pogut recollir tots els temes que presentava en la meva constel·lació en tres peces encerclades pel matriarcat, l’autogamia i el xenofeminisme, amb un regust d’allà on venim i un aroma d’allà on podem arribar. El fet de ser tres peces trenca amb el binarisme heteronormatiu i dibuixa una línia de temps; passat, present i futur, que convida a viatjar pel pas de la història tant a través de la forma, en aquest cas el text (aquest, n’és un esborrany), com dels materials que s’emulsionen i conviuen per donar sentit al missatge reivindicatiu. D’aquesta manera, plasmo un diàleg intern entre el que és natural i el que és artificial (molt present en un procés de reproducció assistida) a través de les noves tecnologies i la pintura més natural i rupestre de totes; la sang.
El cercle buit sense fetus, està estratègicament col·locat sobre el ventre del cos i el format de les samarretes és unisex, ja que aquesta buidor, aquest ventre no gestant, es pot sentir en tot cos humà sense un dictamen de gènere.
M’agradaria saber què genera aquesta buidor. Estic dubtant si posar-hi contingut (per exemple els primers dissenys que vaig presentar en la pràctica anterior, que n’he fet d’altres) o bé, un punt que proclama l’inici de tot.
Producte que a la vista no té marca, no té etiqueta, però que està oculta. Es presenta de forma metafòrica i sensorial a través dels tres noms designats a cada disseny, estratègicament col·locats a l’altura dels genitals; La foradada, la descosida i l’arrugada, es presenten com úniques, no volen ser etiquetades. Tot i això, com molt bé saben, totes estem assenyalades. Les samarretes farien justícia a cada nom. La forada tindria forats, l’arrugada estaria completament arrugada i la descosida així ho estaria. Tres estats inusuals en el terreny de la moda i la mostra personal davant la societat. Una reflexió més que ofereixo.
El disseny dels noms remet al clown pel punt, com si fos un nas de pallasso, una al·lusió el que és infantil, poc seriós, poc creïble, però alhora és l’inici de tot, la vida. Davant el monocrom de la tipografia, el punt és de color per desperta esperança, perquè no tot és blanc i negre, ni rosa ni blau ni vermell. Perquè el color de gos com fuig existeix, i el de merda d’oca també.
Una tipografia, que de la mateixa manera que utilitzo sang menstrual en el disseny formal, pretén despertar sensacions segurament, desagradables. Costa d’entendre perquè és borrosa, però s’entén perfectament el que diu, veritat? Llavors, per què ens molesta?
Jo em pregunto:
Per què ho hem de veure tot a la perfecció? Quina necessitat tenim d’entendre-ho tot? Quina por tenim a no entendre? A no veure-ho tot?
Que potser hi ha algú que ens amenaça?, que hem d’estar alerta en tot moment?
Qui pot justificar aquesta por, aquesta pressió, aquest neguit?
Tenim por a desaparèixer si no tenim la mateixa mirada que l’altre?
Volem tenir una sola mirada genèrica per no morir?
En definitiva sento que el projecte està prenent un sentit coherent i significatiu, però em qüestiono si aquesta visió és massa subjectiva i personal. L’objectiu del projecte és que aquest prengui ales i voli sol, que es desprengui de la meva història i que pugui ressonar arreu, per això és important que sacsegi i sigui comprès per tothom. No vull complaure la mirada sinó l’ànima.
Bibliografia
Hester, Helen. “Manifiesto Xenofeminismo Una política por la alienación” Laboria Cuboniks
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.