Públic

Descobrint i experimentant amb la meva pròpia regla com a tint.

Prendre consciència de la menstruació, fer-la partícip i donar-li el protagonisme que es mereix, forma part d’aquest tornar a néixer, de donar-li llum a l’arrel d’aquest projecte i sobretot d’un procés de sanació i autoconeixement.

Caminant pel camí de la introspecció d’aquest projecte sento que totes les peces que es van presentant, a poc a poc van encaixant de manera orgànica i colpidora.

Públic

Per explicar una història cal situar al receptor en un ámbito històric. La meva protagonista es situa en una societat gobernada per un patriarcat triunfal que es medalla per la seva força i tenecitat masculina des dels grecs fins a dia d’avui. Una de les figures que recalca aquest sentiment hegemónic és l’escultura David de Miguel Ángel.

Jo n’he fet la versió femenina embarazada, que no necessita trons per alçar-se. El cap de l’elefanta és la unió amb el mon animal I sobretot amb el referent real d’un tipus de matriarcat.

X. Fuertes

Públic

El projecte de maternitats subversives s’organitza en una infraestructura cronològica que abarca molts temes i realitats que per poder cosir cada un d’ells he enginyat un eix vertebrador que ressegueix la vida d’una dona desde que neix fins que es mare i dona vida. Per aquest motiu, el projecte beu de la font de la naturalesa i l’instint tant animal com vegetal, de les formes circulars exponencials, vitals i transformadores passant per la història social i cultural humana. Un recorregut per qüestionar-nos d’on venim i cap a on anem.

La dansa de l’autogàmia planteja que si hi ha éssers vius animals i vegetals que al llarg de la història han patit transformacions genètiques que les han conduït a l’autogàmia, i a l’autoreproducció, per què l’home, que neix de la mateixa mare naturalesa, no pot patir el mateix canvi existencial?

John Long, autor principal de l’estudi de la Universitat Flinders d’Austràlia descriu a la revista Nature, que el primer coit de la història va ser lateral com una dansa i produït per una parella de peixos anomenats Microbrachius dicki que van practicar la fecundació interna i que amb el pas del temps van abandonar.

Lilium martagon és una flor que practica l’autogàmia per reproduir-se.

L’estudi de les superfícies circulars rau en la constatació de la perfecció, la totalitat, la vida i el moviment, amb la possibilitat de créixer en totes direccions i d’actuar com a principi generador de tot. Aquest tipus de superfície la trobem tant en el món viu com cult.

Bibliografia:

· Espinoza, Georgelin. 02/01/2020. Plantas hermafroditas, características y ejemplos. Revista Naturaleza Paradais. [Article en línea] Disponible a: https://naturaleza.paradais-sphynx.com/plantas/plantas-hermafroditas.htm#autogamia-en-plantas-hermafroditas

· Masferrer, Víctor. Iñigo, Maria i Sánchez Aida. Cartografía de la forma. PID_00267416. Laboratori de materialitat. Disponible a: http://arts.recursos.uoc.edu/cartografia-forma/

· Morelle, Rebecca. 20/10/2014. Descubren los orígenes del sexo. BBC [Article en línea] Disponible a: https://www.bbc.com/mundo/noticias/2014/10/141020_ciencia_peces_sexo_lp

Públic

Després de conèixer la manera de treballar i les metodologies d’aquests artistes i científics, sento que la metodologia és quelcom molt personal i que el millor camí a seguir, és aquell que surt de manera orgànica, organizada però instintiva. Penso que és la única manera de poder reprendre el camí si en algún moment hem perdut el nord.

Em disposo, doncs, a descriure la meva proposta metodològica amb les idees una mica més clares i concretes, amb noves preguntes i respostes que he anat cercant al llarg d’aquesta pràctica. Aquesta metodologia es divideix en dues fases teixides per camins paral·lels que acompanyen l’evolució i que en algun moment del procés s’uneixen.

Per una banda, el meu projecte té i tindrà una base documental i d’investigació important a través sobretot, de lectures, però també d’altres llenguatges com la música, el moviment corporal, la ciència, arts plàstiques,videogràfiques…

Ens situem en una temàtica social i actual que pretén visualitzar un tipus de maternitat que no compleix amb l’heteronormativa patriarcal establerta en la nostra societat occidental actual i que com a resposta d’aquesta suposada “negligència”, aquestes persones viuen un tipus de maltractament i marginació per part d’institucions i sectors socials i culturals en general.
Davant d’una situació personal dins aquest sector marginal, pretenc combatre el que he pogut percebre des d’aquest punt de vista, la desinformació genèrica social, per tal de provocar un canvi en el sistema. Per tant, el meu objectiu és per una banda, visibilitzar aquestes situacions reals, donar-les a conèixer i generar reflexió i per altra crear una eina reivindicativa i revolucionaria en defensa dels drets i la igualtat que travessi fronteres.

No vull un projecte que es quedi de portes endins i que només el pugui conèixer una part de la societat, sinó que cal que surti al carrer, es vegi i es mogui. Per aquest motiu, la idea de postproducció del projecte, és comercialitzar les obres en peces de roba unisex adulta usual, com samarretes o complements, de moment.

La idea principal i la temàtica estan clares, per això cal un procés d’investigació profund per cercar les seves arrels i fer-les aflorar a la llum amb força. A més, com artista és una manera personal i professional d’ancorar-me en el projecte, de sentir-lo part de mi i d’estimar-lo. Per aconseguir-ho l’haig de conèixer amb detall.

No es tracta de buscar només informació històrica i testimonial relacionada amb el tema a tractar, sinó que la part espontània i creativa d’aquesta part del procés està en deixar-se anar, perdre una mica el control i la linealitat per confiar en l’atzar i les pròpies recerques que et condueixen a altres mons i a partir d’aquí, es crea una connexió conceptual que deixa emergir el món de les idees.

Més que experimentar amb materials i valorar posteriorment el resultat, la meva metodologia confia en fer-ho a partir d’un món més mental, que no vol dir més racional. A partir d’aquesta unió conceptual creo l’eix vertebrador de l’obra, els significats i el missatge final.

A partir d’aquí, comença una part més experimental tant mental com física i formal que en un principi es decanta per la tècnica del collage, per raons conceptuals relacionades amb el projecte, però que necessita investigar amb quins elements treballar. (Actualment estic investigant en les formes circulars que m’interessen per representar conceptes claus dins la peça).
Dins aquesta segona fase, tinc en compte tots els llenguatges que he estat consultant en la primera fase i deixo que aquests es manifestin amb relació al projecte. Intento buscar una interpretació formal, musical, textual, lumínica… per tal de donar-li a l’obra l’oportunitat d’expressar-se en tots els sentits. Que es pugui reconèixer i comunicar des de múltiples esferes.

És un projecte que té un objectiu reivindicatiu i de crítica social. Per tant, la principal idea rau en el canal de comunicació que utilitzarà per fer-se sentir i créixer. Per aquest motiu, la metodologia d’aquest projecte no deixa mai de banda el contacte i la veu del poble. Pretenc crear una petita “xarxa” d’actants que coneguin el projecte i el facin viatjar. Aquesta fase de la metodologia té un doble objectiu. Per una banda, fer que el projecte sigui real i viu, transferint els testimonis de persones relacionades amb la maternitat subversiva, i per altra, començar a crear públic i futurs divulgadors del projecte.

Aquesta part interdisciplinària, com diria Sallarès, que travessa el projecte sense deixar-lo indiferent, neix en la primera fase de la metodologia amb entrevistes a diferents professionals i testimonis de mares que han viscut l’experiència d’una maternitat subversiva dins un món heteronormatiu i continua i no acaba durant tot el procés de producció i postproducció. S’estén a la participació d’aquell usuari que porta impresa l’obra sobre el seu cos i que per tant, en termes de suport de l’obra, és el responsable de donar-li vida, cos i moviment alhora que forma part d’una xarxa de divulgació.

Dins un pla metodològic estructurat, aquesta cooperació fonamental del projecte, esdevé la part flexible que amb el temps va teixint el caràcter, el color, la música… en definitiva, les característiques particulars d’aquesta obra coexistent.

Per tant, a l’hora d’experimentar en la segona fase de la metodologia formal, cal tenir la planificació i investigació prèvia mercantil clara, ja que influeix tant en el suport tèxtil que vull utilitzar, com en el mecanisme i formes conceptuals que s’adhereixen a ell, així com la creació d’una marca que el defineixi. Un petit projecte dins el projecte, que camina paral·lelament per la mateixa metodologia d’investigació conceptual i experimentació formal.
Per aquest motiu, paral·lelament a les dues fases metodològiques del projecte, hi ha una tercera via relacionada amb la recreació de l’obra i que pretén respondre noves qüestions. Quin final tindrà l’obra i si en tindrà? O bé, quan pot arribar a créixer i desvincular-se del projecte inicial un cop vegi la llum?

L’objectiu és que l’obra voli tant com pugui, que es desvinculi del projecte formal tant com ho necessiti per tal d’arribar al màxim d’usuaris i públic possible. Per aquest motiu, cal una bona planificació de màrqueting. En un inici el projecte està dirigit a un públic heterogeni i adult, però no vull tancar cap possibilitat a obrir el mercat a un altre sector de la població. Per mi, un projecte viu és aquell que pateix transformacions constant, que mor i torna a néixer.

X. Fuertes

Públic

En la tercera entrevista he tingut la curiositat de conèixer com s’aborden els projectes científics i quina relació podrien tenir amb l’art a nivell projectual. Per aquest motiu, he visualitzat vàries entrevistes d’aquest sector i finalment em centraré en la de Tobias Maier que defineix molt bé el que altres han apuntat.

Entrevista Tobias Maier.

El científic Tobias Maier parla d’un procés d’investigació i d’uns resultats concrets i exitosos, però també parla que tot neix d’una idea, d’una base molt creativa a l’arribar a pensar quelcom innovador, avançat en la ciència i per tant arriscat. En el món de la ciència, a diferència de l’art, els científics coincideixen que no hi pot haver fracàs; si aquella investigació no dona uns resultats òptims i esperats, aquell procés no veu la llum, no arriba a ser públic i per tant perd tot sentit, com diu el científic “Solo lo que está publicado vale” .
Tot i això, Maier comparteix l’opinió genèrica que dels errors se n’aprèn i són els que et fan caminar. Assegura que per començar una investigació en el món científic, s’ha de tenir una metodologia genèrica molt ben marcada i estricta. Per ell una de les claus de l’èxit és la planificació.
Maier parla de les limitacions que comparteix el món científic i l’artístic, però ressalta que en la ciència s’hi afegeix la lògica que marca una frontera inexorable i un inexcusat resultat reproduïble. Per tant el risc major, en aquesta disciplina, és el teu nom.
Una altra de les objeccions que esmenten científics i artistes com Alex Posada o bé Oliver Platonic o el mateix Maier, és que en un procés d’investigació és essencial una infraestructura de diferents actants als quals puguis consultar, interactuar o cooperar per obtenir millors resultats.

Tot i que el meu projecte no és científic, d’aquestes entrevistes n’he extret idees tant de planificació i metodologia com reflexions sobre el resultat i la seva circulació. Aquesta base social i cooperativa, és el motor de la meva obra militant i reivindicativa, que necessita la veu del poble des de la llavor fins al mirall.

X. Fuertes

Públic

Per l’artista Dora García, el procés d’investigació i documentació bibliogràfica son el motor creatiu de les seves obres. Un eix vertebrador dedicat a la concepció del projecte més que en la tècnica emprada per presentar-lo. És per aquest motiu, que no espera ni conclusions, ni resultats. Per ella, l’èxit és el temps i els diners per portar a terme un projecte.

Em sento molt vinculada a la metodología de l’artista ja que per mi el procés d’investigació i documentació d’un projecte és el que m’arrela a ell i em fa sentir-lo part de mi.
García m’ha fet reflexionar en relació a la figura de l’artista conceptual i creatiu que recorrer a altres artistes que l’ajuden a confeccionar la seva obra. És un concepte que m’interessa pel fet de que es genera una coproducció, una cooperació, una xarxa multidisciplinar entre artistes, utilitzant un llenguatge comunicatiu inèdit entre ells, una relació social des del punt de vista humà i una sinèrgia creativa inexorable.

L’artista busca narrar una història de la millor manera i cavalca entre les circumstàncies i la improvisació que la porten per un camí o altra.

Per mi, el seu treball no té en compte ni canvis de sentit, ni bifurcacions ni camins lineals, ja que en aquest cas estaríem parlant de la presència del fracàs i l’error, conceptes que l’artista no els contempla en el seu treball. Segons ella, no hi ha fracàs si t’acobles a les possibilitats existents, no hi ha error si no hi ha el pensament que existeix una manera de pensar en no estar equivocat.

Amb la mateixa filosofia circumstancial, García no creu en l’assaig error sinó en l’adaptació. No assages allò que no funciona,  ho adaptes a una millor funcionalitat. No és un error sinó una nova oportunitat.

X. Fuertes.